Història Orfeó

CREACIÓ DE LA SOCIETAT

L’Orfeón Mahonés neix com a societat coral l’any 1890, a partir de la fusió de diversos cors populars que, durant la segona meitat del segle XIX, s’havien format a Maó, possiblement, sota l’influx dels cors fundats per Anselm Clavé, que en aquella època existien a Catalunya i que, amb el temps, es van estendre també a les Balears.


A Maó, aquest cors o agrupacions musicals —que actuaven a serenates, balls i altres espectacles— es reunien en determinades ocasions, però de manera esporàdica, fins que, amb motiu de la celebració de les festes de Gràcia de l’any 1890, i davant la petició de l’aleshores alcalde, Damià Moysi, perquè tots contribuïssin a donar un major esplendor a les festes d’aquell any, van decidir agrupar-se i presentar-se com una nova agrupació, amb el nom de Lo progrés-Orfeón Mahonés.
Aquest primer grup coral comptava amb vuitanta veus.

 

L’èxit assolit des del primer concert va determinar la seva constitució com a societat, que ha vingut funcionant sense interrupció fins als nostres dies; aquest any 2015 es compleixen, per tant, els seus 125 anys d’existència.

Com a demostració de la gran acollida que van tenir des d’un primer moment, reproduïm la notícia que recull el diari El Liberal del dia 30 d’agost del 1890:

“Ni en los días de los grandes acontecimientos teatrales se ve el teatro tan concurrido como lo estaba anoche, no solamente las butacas, los palcos y las galerías rebosaban de gente, sino los pasillos, las escaleras y hasta las cercanías del teatro se veían invadidas por inmenso público deseoso de oír el ensayo de nuestro incipiente Orfeón. Las esperanzas no quedaron defraudadas, pues tanto la orquesta como los coros dieron valiosa prueba de que en las próximas fiestas de septiembre, dejará bien sentada la reputación del primer “Orfeón Mahonés”.

 

Efectivament, la crònica recollia només l’assaig del que seria el primer concert de l’Orfeón, la nit del dia 7 de setembre, a la plaça de la Constitució. Un gran concert, amb vuitanta veus i una orquestra de cinquanta professors, que, entre d’altres, interpretarien peces de Gounod, Rossini, Meyerbeer, Clavé… El mateix concert, que va tenir un gran èxit i grans elogis a la premsa, seria repetit al Teatre Principal uns dies després.

 

Encara que, en un primer moment, apareix amb el nom de Lo progrés-Orfeón Mahonés, prest passa a ser únicament l’Orfeón Mahonés; i, per la seva data de constitució, l’any 1890, pot estar orgullós de ser un dels orfeons més antics d’Espanya, ja que, malgrat que existeixen, ja en aquella època, alguns orfeons, els de més anomenada són posteriors al de Maó. Valgui com exemple l’Orfeó Català, creat l’any 1891, l’Orfeó de Sants, el 1899, o l’Orfeó Gracienc, de l’any 1904. També de fora de Catalunya, un dels més afamats, com és l’Orfeón Donostiarra, va ser creat l’any 1897. Entre els fundadors d’aquesta primera societat podem recordar José del Río, Àngel Argüelles, Gabriel Ruiz, Rafel Gener, Sebastià Truyol…

UNA SEU SOCIAL I UN TEATRE PER A L’ORFEÓN MAHONÉS

Els inicis no van ser fàcils, sobretot per les qüestions econòmiques, ja que, amb independència d’una petita quota que pagaven els socis, no tenien en general ajudes institucionals. Aquesta manca de fluïdesa econòmica va motivar que no disposessin ni tan sols d’una seu social estable fins passades unes quantes dècades.

 

D’un local a un altre van anar peregrinant, i, fins i tot, durant quasi uns deu anys, van constituir-se en fillola del llavors recentment creat Ateneu Científic, Literari i Artístic, que amb tanta força s’havia constituït a Maó a principis de segle XX. Els orfeonistes es van convertir en socis del mateix Ateneu i, malgrat que sempre van mantenir la seva independència com a entitat, continuaven aspirant a tenir la seva pròpia seu.

 

També van estar acollits, durant uns anys, a la seu del Casino de Obreros de Unión Republicana, coneguda com la Casa del Poble, però els directius orfeonistes continuarien lluitant fins aconseguir tenir un local propi, en arrendar una casa a l’antic carrer del Pont del Castell.

 

El 19 de juny del 1926 inauguraven el local, amb una vetllada artística. Aquell espai que inicialment ja comptava amb un petit saló-teatre va ser objecte de successives obres i ampliacions, i, amb el temps, l’entitat es va poder constituir en la seva propietària.

 

Va ser entre els anys 1959 i 1961 que, finalment, l’edifici es va adquirir en règim de propietat. Però, encara que les aspiracions o il·lusions del moment eren invertir en aquell local, per aconseguir un espai digne on representar les funcions i obres que es posaven en escena, la realitat era que el local adquirit requeriria d’una inversió costosa i complexa. En conseqüència, prest van començar a pensar que l’alternativa seria el trasllat a un nou espai. Així i tot, entre una cosa i l’altra, en aquest edifici del carrer Pont des Castell transcorrerien quasi vuit dècades.

 

Mentrestant, la societat coral creixia progressivament… Ja en les primeres dècades del segle XX comptava amb una escola de música. Poc després, devers l’any 1926, incorporava al cor les primeres veus femenines, i, per tant, esdevenia, des d’aleshores, una coral mixta.

 

L’augment de socis i d’artistes, unit a l’establiment de la societat en un local que comptava amb una petita sala per a les representacions, els va conduir a formar un quadre teatral, que, integrat per cantants i actors, podia representar comèdies i drames.

 

A pesar de tot, i sempre influenciats pel seu origen musical, es van decantar amb més freqüència per una programació on abundaven, principalment, les sarsueles i les operetes.

ACTIVITAT I PROGRAMACIÓ CONSTANT

D’ença de la seva creació, l’activitat de l’Orfeón Mahonés serà constant i no decaurà mai. No només les actuacions al seu local, sinó, de manera habitual, al Teatre Principal de Maó, al Consey o en altres indrets, on el quadre líric i dramàtic de l’entitat era convidat a participar en activitats lúdiques, culturals, homenatges… La seva programació, rica i variada, abastava un ampli ventall d’obres, tant d’artistes universals, com d’artistes locals.

 

El divers i entretingut repertori i les nombroses funcions posades en escena, al llarg d’aquests 125 anys d’existència de l’Orfeón Mahonés, formen un conjunt tan extens que resulta impossible de detallar en un espai com aquest. Per fer-nos-en una idea, direm que, en el primer centenari de l’entitat, el mestre Deseado Mercadal, que és la persona que més ha escrit i estudiat els fons documental de l’Orfeón, ja quantificava en un parell de milers les representacions acumulades per la centenària entitat.

 

Ara, vint-i-cinc anys més tard, hi hem d’afegir l’activitat esdevinguda en aquestes últimes dècades, durant les quals l’Orfeón, fins i tot, s’ha enfortit, en disposar d’un local i un espai escènic amb unes característiques adequades a l’envergadura que mereix, per l’activitat que desenvolupa i perquè és la societat cultural més veterana de la ciutat de Maó.

 

Només com a petita mostra de tota aquesta activitat, hem imprès, com annex, una selecció dels programes que es conserven a la biblioteca de la Col·lecció Hernández Sanz–Hernández Mora, que ens permet visualitzar aquesta rica i variada programació a través de diverses dècades.

 

Els programes ens mostren òperes i sarsueles, com La tabernera del puerto, La tempestad, Gigantes y cabezudos, La Dolorosa, El barbero de Sevilla, Rigoletto…; obres de teatre, com El fiscal, de F. Vizcaino Casas; Dos docenas de rosas rojas, La mujer compuesta, Esposa en vacaciones… Tampoc no hi podia faltar la posada en escena de Don Juan Tenorio, el primer dia de novembre, com va ser tradició durant molts anys, si bé, en algunes ocasions, es representava la versió menorquina d’aquesta obra, és a dir, En Tanoca des Migjorn.

 

A la tardor es feia la Inauguració de la temporada teatral i una Gran Gala Lírica de principi de temporada. Igualment, durant la primavera es tancava normalment la programació amb un gran concert o alguna funció extraordinària. Així mateix, i de forma periòdica, s’organitzaven actes socials, que reforçaven els llaços d’afició entre els membres de la societat, com alguna excursió per l’illa i qualque dinar de germanor.

EL COR

Ja hem dit que els orígens de la massa coral s’han de cercar a l’orfeó denominat El Progrés, que va funcionar a Maó durant la segona meitat del segle XIX i que el 1890 es va transformar en l’Orfeó Maonès El Progrés.

 

També hem comentat que seria a partir de l’any 1926 quan el cor passaria a ser una coral mixta, atès que s’hi incorporarien per primera vegada las veus femenines. De llavors ençà, i amb algunes intermitències, el cor ha romàs actiu, ja sigui amb repertori propi de cor o com a massa coral d’acompanyament a les sarsueles i òperes que representa l’entitat.

 

En general els concerts gaudien de gran èxit, i algunes actuacions van passar a ser esdeveniments ineludibles en el calendari, com la sortida per Pasqua amb l’objectiu de cantar el Deixem lo dol.

 

També es van establir relacions entre altres societats i orfeons, per tal d’intercanviar experiències. Així, des dels seus inicis, el cor de l’Orfeón Mahonés va viatjar a diferents indrets de la geografia espanyola i, fins i tot, de l’estranger, per tal d’oferir concerts davant públics forans, que sempre van apreciar i donar molt bona acollida al repertori ofert pels artistes menorquins.

 

En altres ocasions van ser entitats de fora de l’illa les que ens van visitar; ja a la dècada dels anys vint del segle passat, ens van visitar els Cors de Clavé, amb motiu de les festes de Gràcia; i d’una gran repercussió va ser, també, la vinguda de l’Orfeó Gracienc, l’any 1961, que no només va oferir un concert al Teatre Principal, amb motiu de les festes de Gràcia d’aquell any, sinó que, tot aprofitant l’estada a Menorca, va interpretar concerts a pràcticament totes les poblacions illenques. Uns anys després, el 1970, seria l’Orfeó Català el que, aprofitant una tourné pel Mediterrani, va recalar al port de Maó per oferir un concert memorable.

 


Abans de la creació del cor d’Amics de s’Òpera, el cor de l’Orfeón Mahonés va participar sempre a totes les representacions operístiques que cada any s’organitzaven a la ciutat. De manera que van afegir al seu ja ampli repertori algunes altres obres dels grans mestres operístics.

 

Com també hem comentat abans, en el si del cor de l’Orfeón Mahonés es manté viu i encara es forma cada any, amb motiu de les celebracions de Pasqua el Cor Deixem lo Dol, tan tradicional en aquests dies.


I la demostració del fet que l’activitat no decau és que, en l’actualitat, el cor de l’Orfeón Mahonés està format per devers quaranta veus mixtes.

DIRECTORS I ORFEONISTES DISTINGITS

En aquests 125 anys d’història són nombroses les personalitats que han tingut un paper rellevant i que, amb el seu esforç i entusiasme, han mantingut encesa la flama de l’orfeonisme, i han menat a bon port aquesta societat, malgrat les penúries i dificultats d’algunes èpoques.

 

És més: és, precisament, aquesta massa social, són aquestes persones les que, des dels més variats càrrecs i/o ocupacions dins l’Orfeón —tant des del vessant artístic, com directiu, o de la simple i altruista col·laboració des dels seu lloc de soci de l’entitat—, han propiciat els seus èxits i la seva continuïtat durant aquest llarg període, que abasta més d’un segle.

 

Com és evident, amb una trajectòria tan extensa, resulta impossible anomenar tothom. Per tant, com una simple mostra, i sense menysprear els noms del qui no quedin aquí recollits, en recordarem alguns.

 

Directors, com Doménico Bellissimo, Deseado Mercadal, Juan Tudurí, Antònia Mus, Dolores Mir, Domingo Enrich…; presidents, com Llorens Miquel, Francesc Sitges, Damià i Josep Borrás, Alberto Ruiz del Campo, Miquel Pons Justo, Emilio Orfila, Juan Cubas, Victoria Florit, Josep Mercadal….; cantants i actrius, com Juana Tudurí, Maria Mercadal Aguinaga, Llorenç Sintes, Federico Erdozaín, Laura Olives, Pedro Bellot, Antoni Cantamisa, Pilar Escandell, Cosme Huguet, Vicente Andreu, Laura Pons, Lluís Sintes, Pito Costa, la família Borrás. I un gran i llarg etcètera, que s’ha d’afegir en aquests noms, que com deim, els anomenem només com a demostració de la gran massa orfeonista esdevinguda durant els 125 anys d’existència de l’entitat.

 

Per últim, destacar que l’Orfeón Mahonés també ha sabut agrair, ja des dels seus inicis, aquestes labors destacades, mitjançant els homenatges pertinents a aquelles persones i per aquelles activitats que ho han merescut. A més, des de la dècada dels anys cinquanta del segle passat ha distingit molts dels seus artistes amb uns guardons especials, la Lira d’Or i la Lira de Plata.

 

A la vegada, el mateix Orfeón Mahonés ha estat objecte, com a entitat, de nombrosos guardons i distincions, entre els quals destaquen el Premi Ramon Llull 2011, el Premi Memòria Viva 2009 i les distincions de l’Ajuntament de Maó, de l’Ajuntament de Santa Maria del Camí i de l’Ajuntament de Santander.

UN HIMNE PER A L’ORFEÓN MAHONÉS

El desig de tenir un himne propi de l’entitat va quedar esmenat amb la creació d’un himne amb lletra de Gumersind Riera i música de Deseado Mercadal que es va estrenar el 27 d’octubre de 1963

EL LOCAL ACTUAL DEL CARRER DE GRÀCIA

Ja hem vist que l’aspiració de disposar d’un local propi, amb millors condicions, no es farà realitat fins a finals dels anys vuitanta del passat segle, en què l’Orfeó Maonès acorda la permuta del seu local, del carrer Pont des Castell, per un antic edifici industrial, situat al carrer de Gràcia, cantonada amb el carrer Sant Llorenç.

 

El nou espai era un edifici projectat per l’arquitecte Francesc Femenías, l’any 1911, destinat a fàbrica d’electricitat. Les dimensions de l’immoble permetien l’execució d’un projecte que, a més de seu social de l’entitat, pogués disposar d’una sala de teatre, amb tots els serveis necessaris per desenvolupar-hi les activitats artístiques de l’Orfeón.

 

L’empresa, aquesta vegada, era d’una envergadura quasi bé inassolible, però l’entitat acostumada a lluitar, des dels seus inicis, contra totes les adversitats que se li presentaven va aconseguir, una vegada més, treure endavant el projecte. La reforma va anar a càrrec de l’arquitecte Domingo Enrich, amb un pressupost que sobrepassava el milió d’euros. Finalment, s’inaugurava el magnífic local del carrer de Gràcia el dia 13 d’octubre del 2007.

 

El teatre té una capacitat de 295 butaques i tant per l’acústica, com per les dimensions del gran escenari, és un espai molt apte per al desenvolupament de qualsevol activitat teatral o musical.

 

Està dotat amb una pinta que permet amagar tots els decorats, cortinatges, etc., i també disposa d’una bona instal·lació de focus i telers. A més, al contrari del que passa als teatres italians, que tenen forma de ferradura, la configuració de la sala de l’Orfeón Mahonés permet que l’escenari sigui visible des de totes les localitats.

 

El teatre compta amb un teló de boca, que havia pertangut a un antic saló teatre ubicat al carrer Roig de la ciutat, el qual, degudament restaurat, va ser col·locat l’any 2008. Aquest teló té la seva petita història, que ara explicarem.

NOU DESTÍ PER A UN VELL TELÓ DE TEATRE

El teló de boca de l’antic Cine España, situat al carrer de Roig de Maó —abans seu del Circo Mahonés i del Casino d’Obrers de la Unió Republicana—, va ser restaurat i adaptat per al nou teatre de l’Orfeón Mahonés.

 

La primera vegada que vam veure el teló va ser a una espècie de taller que el professor d’escenografia Miguel Massip havia muntat a les dependències del quarter de Santiago, per tal de restaurar els telons de boca del Teatre Principal de Maó, que aleshores eren objecte d’una profunda rehabilitació.

 

En Tobal Tomàs, descendent de la família propietària del Cine España molt lligada també a l’Orfeón Mahonés el duia a mostrar al professor Massip, expert en el tema, perquè valorés el seu estat de conservació i, també, pensant en la idea d’oferir-lo a l’Ajuntament per al Teatre Principal.

 

Però, si el fet de tenir dos telons de boca —com té el Principal de Maó— ja és una raresa (i, des de qualsevol punt de vista, innecessari), pensar d’afegir-ne un tercer era il·lògic. Malgrat açò, la recuperació del teló sí que semblava interessant, i vam estudiar diferents alternatives: restaurar-lo sense un destí segur no semblava oportú; l’altre teatre municipal, la Sala Agusta, tenia un escenari de dimensions reduïdes, que feia inviable una adaptació del teló sense fer-lo malbé; i, encara que ja vam pensar que l’espai idoni podia ser el futur teatre de l’Orfeón Mahonés, vam rebutjar la idea, perquè, en aquells moments, el teatre de l’Orfeón encara era —més que un projecte— quasi bé un somni, i no tenia ni les dimensions físiques establertes per poder treballar en una adaptació de l’antic teló.

 

Davant tantes dificultats i impediments, el projecte va quedar ajornat, però no descartat, perquè el vell teló era prou interessant i responia a la tradició escenogràfica desenvolupada a Maó durant tot el segle XIX, arran de la gran força que l’espectacle de l’òpera cobra a la nostra ciutat durant aquella centúria.

 

La implantació d’unes temporades d’òpera que duraven tot l’hivern i estrenaven anualment nous títols operístics requeria contínuament noves escenografies; açò va motivar que una sèrie d’artistes menorquins es dediquessin a desenvolupar aquest art efímer. De les obres que van realitzar, només n’han sobreviscut els telons de boca, ja que la resta d’escenografies, pel mateix objectiu per al qual eren creades i per l’ús continuat que se’ls donava, no han arribat fins als nostres dies. A pesar d’açò, sabem —per les cròniques del moment— que els resultats tenien gran èxit de públic i crítica.

 

Quant al teló, el primer que vam observar en veure’l és que el tema central, on apareixen dues figures femenines amb atributs del món del teatre i la música, era una representació similar al motiu d’un dels telons del Teatre Principal, que és conegut amb el nom de “teló de les cortines vermelles” i representa tres figures femenines amb els mateixos atributs, envoltades per un paisatge arbori i emmarcades pels cortinatges vermells. En aquest cas, les figures centrals i el paisatge arbori de fons queden, a més, enquadrades per unes arquitectures de línies clàssiques, que confereixen gran bellesa al conjunt.

 

Desconeixem l’autoria dels dos telons, i restaria investigar si han sortit de la mateixa mà o si són d’artistes diferents. Els dos escenògrafs que més van destacar en aquells anys van ser Francesc Pons i Alzina i Francesc Olives Ibañez (deixeble de l’anterior); encara que resulta difícil adjudicar a un autor una obra quan no en tenim cap informació documental que ho avali, el més probable és que els telons sortissin dels tallers d’algun d’ells, ja que són obres d’una qualitat extraordinària i, per força, han estat executades per un gran mestre.

 

Quant a la finalització de la història de la recuperació del vell teló, aquesta és ben senzilla. Després d’uns anys —i quan, finalment, el teatre de l’Orfeón Mahonés estava ja a punt de finalitzar les obres—, vam recuperar el projecte: si la família Tomàs continuava interessada a cedir el teló per al nou teatre i l’Orfeón Mahonés acceptava de convertir-lo en el teló de boca del seu teatre, l’Ajuntament de Maó es faria càrrec de la seva restauració i de l’adaptació al nou espai.

 

Allò que, en un moment determinat, va semblar un projecte sense destí començava a prendre forma. A través de l’arquitecte Domingo Enrich vam reprendre el contacte amb al professor Massip, i el vell teló va viatjar cap a Madrid per fer-ne la restauració, amb el compromís del professor que, en arribar la primavera del 2008, la feina estaria acabada. Així va ser: el mes de maig, l’antic teló totalment renovat retornava a Menorca amb destí a l’Orfeó.

 

La feina realitzada pel professor Massip i el seu equip va resultar molt satisfactòria, ja que, per adaptar-lo al nou teatre, el teló va haver de créixer per tres dels seus costats, si bé el resultat final va ser esplèndid.

 

En aquesta actuació es van unir tres parts: en primer lloc, una família que va tenir la paciència i la cura de custodiar, durant quasi cent anys, un patrimoni que, precisament, no era fàcil de mantenir, a causa de les seves grans dimensions, i del qual tampoc sabien si tindria un futur; segonament, una entitat teatral que, malgrat ser centenària, sembla més jove i forta cada dia, i va saber apreciar i valorar el patrimoni històric que se li oferia i es va comprometre a acollir-lo i cuidar-lo a partir de llavors; i, finalment, unes institucions municipals que són coneixedores de l’important patrimoni que tenim i que es preocupen per la seva conservació, preservació i manteniment, i que, en aquest cas, van saber fer les gestions necessàries i posar els mitjans indispensables perquè el projecte arribés a bon port.

 

D’aleshores ençà, instal·lat al seu espai, el teló de boca llueix el seu renovat aspecte davant el públic assistent i dóna a la sala del teatre de l’Orfeón el prestigi que mereix.

L’ORFEÓN MAHONÉS A L’ACTUALITAT

L’Orfeón Mahonés, a dia d’avui, a més de ser l’entitat cultural més veterana de la ciutat de Maó, manté molt viva una activitat constant, que diversifica a més de l’habitual programació estable de teatre i música, feta al mateix teatre amb produccions pròpies o de tercers, així com alguna iniciativa realitzada fora del local.

 

Així mateix, l’entitat manté una gran oferta acadèmica, a través de les diferents escoles de teatre, música, cant, expressió corporal i ball. Totes estan radicades a les mateixes dependències de la seu de la societat i compten amb un abundant alumnat.

 

També es mantenen actius i amb gran predicament els grups de teatre i, com ja s’ha explicat en el corresponent apartat, el grup coral i el grup de gospel.

 

Maria Àngels Hernández

Cronista-arxivera municipal